1HS2
L'esteticisme. Diversitat d'influències dins el moviment.
El corrent esteticista aparegué en l'inici del moviment entre aquells intel·lectuals que, com els regeneracionistes, veien la necessitat de canvis diversos en la societat, de modernitat, d'acostament a Europa, però al contrari que aquells, no creien possible la intervenció directa a causa d'uns plantejaments diferents i irreconciliables entre ells i la resta de gent, i com a conseqüència s'aïllaven d'un entorn que els semblava que no els entenia i els rebutjava i al qual ells menyspreaven, i buscaven la creació d'una obra artística que tingués valor per ella mateixa.
Dintre dels esteticistes sorgí l'anomenada bohèmia daurada. Es tractava d'aquells artistes, fills sobretot de la burgesia barcelonina, que es podien permetre viure tranquil·lament dedicats a la seva obra perquè no tenien problemes econòmics. Cal afegir que amb el temps anaren suavitzant els seus plantejaments i s'anaren acostant a la societat que al cap i a la fi, en paraules del propi Rusiñol a través de Ramonet a L'auca del senyor Esteve "pagava el marbre", és a dir, mantenia, tant si aprovava o no la seva conducta, els seus fills perquè poguessin realitzar els seus desitjos.
El text que llegirem a continuació ens proporcionarà els elements necessaris per a entendre les propostes dels modernistes anomenats esteticistes. Santiago Rusiñol, capdavanter d'aquest moviment, expressa les seves emocions i els seus desitjos amb desencís i esperança al mateix temps. Desencís per quant la situació que observa en la societat a la qual pertany no sembla gens favorable als propòsits i les il·lusions dels que, com ell, pensen en la validesa de l'art per l'art i amb el que això comporta, i esperança pel fet que se sent satisfet de la seva opció i d'aquells que l'acompanyen i d'un futur més favorable.
Text 4
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira.
Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...]
Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]
Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena.
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...]
Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]
Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena.
Santiago Rusiñol: Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista, 1894.
1. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:
Modernistes | Societat |
poesia | prosa |
Sol i llum | boira |
Bogeria | sentit comú |
Art per l’art | art comerç |
"pervindre" | Mirar el passat |
somni | Treball |
don Quixots | Sancho-Panzas |
simbolistes | Decaiguts |
Amor a l’art | amor a la província (Catalunya, etc.) |
2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?
La prosa vol arreplegar aquells que són materialistes,gent ensopida,que treballa sense gaudir,que anteposa la raó a la rauxa.
La poesia, en canvi ,simbolitza allò que és espiritual,que nodreix l’ànima ,que fa gaudir de la bellesa i de l’art , que defuig de la raó.
3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?
Sí,l’autor eleva el concepte de la poesia com a art, per sobre del sentit comú i prefereix sentir-se Quixot a Sancho Panza .
4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?
Els critica per pensar que ells són els dipositaris de la veritat absoluta i ,encara que creu que ell i els que com ell pensen són una minoria ,no per això renega del seu pensament ni dels seus ideals,que són l’art per l’art.
5. Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè, al "Cau Ferrat"?
És un refugi modest però ideal per retrobar-se amb la natura(les onades,el mar,el llogaret...) vers la ciutat .
Aquest cau representa el lloc on es dipositen els sentiments dels autors modernistes catalans. És el refugi de les seves esperances i il·lusions
Malgrat que hem vist dues tendències dintre del Modernisme, els intel·lectuals que en formaven part tenien idees i actuacions diverses, tant de tipus polític com estètic -allunyades, però, generalment, de postures conservadores-, i no tan sols això, sinó que molt sovint es donava el cas que un mateix escriptor sofrís una evolució notable en el seu pensament i, per tant, en les seves actituds i la seva obra. Necessàriament la busqueda de modernitat, és a dir, d'allò que fos nou, els abocava a una gran varietat d'influències, no sempre ben assimilades, però que els proporcionaven un dinamisme i una vitalitat importants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada